Eric Rodríguez: «Cartutx, sempre»

Quan tornem a una consola de la nostra infància, què busquem de debò: el joc o la persona que érem quan jugàvem?

Crec que és una mica una barreja de totes dues coses. Els jocs que juguem de petits ens marquen més del que ens pensem; fins a cert punt, fins i tot defineixen els nostres gustos en videojocs quan creixem.

Jo mateix vaig créixer jugant a jocs de Nintendo, Super Mario, Zelda, Banjo-Kazooie i coses semblants, i això ha fet que, amb els anys, m’hagi centrat en videojocs que anteposen la mecànica a la història, una cosa que crec que ha passat precisament per tenir aquests referents.

Al mateix temps, amb el pas dels anys, tota la fricció que tenien aquells jocs desapareix de la nostra memòria i ens quedem només amb el que és positiu, i en creem una imatge idealitzada.

Així doncs, quan tornem al retro, crec que busquem tant recuperar aquella experiència que vam tenir (o la que recorda el nostre cervell) com tornar a aquells anys en què tot era més senzill.

Has explicat que la imatge més antiga que tens dels videojocs és la del teu pare arribant a casa amb Super Mario 64, i que vas acabar heretant la seva Nintendo 64. Què recordes d’aquells anys? La teva història comença en tres dimensions: quan vas començar a viatjar enrere, a les 2D, els 16 i els 8 bits?

És un record que guardo amb molt d’afecte, tot i que els meus records d’aquells anys estan una mica barrejats.

Els videojocs eren habituals al meu entorn: els meus pares havien passat hores i hores als salons recreatius, teníem diversos amics i familiars amb consoles i a casa no en van faltar mai. Per això, tot i començar la meva història a la cinquena generació, aquells anys també vaig jugar a la Super Nintendo d’uns amics, a l’Atari 2600 d’uns altres que eren menys jugadors però tenien diners, a la Mega Drive del meu cosí… Aquells anys barregen experiències de diverses generacions sense que jo, de petit, sabés quina consola era més nova o més vella.

De fet, a l’escola tenia enveja d’un amic que tenia la Game Boy original (la grisa grandota), tot i que jo tenia la Game Boy Pocket, que se suposa que és un model superior. Però al meu cap de nen, la consola més gran havia de ser la millor.

Així doncs, les meves primeres influències estan una mica barrejades, tot i que la Nintendo 64 sí que va ser la consola a la qual vaig dedicar més hores. A més, amb els anys, veient que els videojocs m’agradaven una mica més que a la gent del meu voltant, vaig anar jugant a tot el que podia, tant de consoles noves com de consoles antigues quan en tenia l’oportunitat.

A Leyendas & Videojuegos fa més de deu anys que expliques les històries que hi ha darrere dels jocs. Quina història retro t’ha sorprès més descobrir mentre preparaves un vídeo? I com se li explica un clàssic a algú que no ha tingut mai un cartutx a les mans?

No sabria ni per on començar. Part de la gràcia del meu canal és anar compartint totes aquestes històries, i al llarg dels anys n’he descobert moltíssimes. En podria destacar algunes sense quedar-me amb cap en concret.

Que Namco patentés els minijocs a les pantalles de càrrega em va deixar perplex, el bug que va provocar una pandèmia a World of Warcraft és una història divertidíssima, i la manera com Nintendo fa servir l’estructura de la poesia tradicional oriental per dissenyar els seus nivells és un tema que interessa a poca gent, però que em sembla fascinant… La llista és llarguíssima, i com a mostra, tots els anys que fa que comparteixo aquestes històries.

A l’hora de compartir aquestes històries clàssiques amb l’audiència, sempre ho he enfocat de la mateixa manera: en la mesura del possible, ho ha de poder entendre tothom, independentment dels jocs que hagi jugat o del que en sàpiga.

No sempre s’aconsegueix, alguns temes són molt específics, però sempre intento donar tot el context necessari perquè una història la pugui entendre fins i tot gent que no juga a videojocs, perquè les històries interessants ho són vinguin del mitjà que vinguin.

Ets dels qui pensen que els jocs d’abans eren millors? Eren més difícils, però tenien també més ànima? O és la nostàlgia la que parla?

Crec que és la nostàlgia la que pensa aquestes coses. Em sembla gairebé objectiu que els videojocs actuals són millors; és una qüestió de números: les consoles són més potents, els dissenys són més refinats i els desenvolupadors tenen més experiència. Tot apunta que els videojocs que en resulten són millors en tots els aspectes.

Ara bé, l’encant d’alguns jocs retro és innegable, tant per l’efecte de la nostàlgia com per les limitacions que tenien. Coses com les paletes de colors, les bandes sonores chiptune o el funcionament d’alguns sistemes que feien treure fum a les consoles s’han quedat a l’imaginari col·lectiu com la marca d’una època passada, que molts recorden com una cosa millor.

Gent com la de Yacht Club Games, amb Shovel Knight i ara Mina the Hollower, aconsegueix evocar aquests sentiments replicant les restriccions que tenien els desenvolupadors fa 20 i 30 anys. Aquella aroma retro es pot gaudir en jocs moderns sense haver de passar per la crosta que eren alguns sistemes que encara no estaven assentats.

Tot i així, de tant en tant el cos et demana tornar enrere i fer una partideta a jocs de la Super o la Nintendo 64, com un ritual gairebé religiós, una cosa que cap joc modern podrà replicar.

Com veus l’arribada de la intel·ligència artificial i aquest món de consum ràpid que ens mou, comparat amb quan jugàvem sense internet? Què trobes a faltar d’aleshores? O t’apassionen més el futur i la innovació?

No és cap secret que estic en contra de la IA, si més no de la manera com s’està sobreadoptant ara mateix.

Ara mateix, l’ús de la IA generativa és més un reflex de desinterès i una prova que alguna cosa no té qualitat que no pas una cosa positiva o que aporti res a la indústria. La prova més clara és el que està passant amb Level-5, una empresa que fa anys era respectada per la qualitat de tots els seus jocs i que ara fa servir IA en tot el que fa. Això n’ha provocat la caiguda en desgràcia davant la comunitat, que a més assenyala tot el que falla en els seus jocs nous precisament per l’ús de la intel·ligència artificial.

I tot i això, no vull ser el típic ranci que aixeca el puny al cel i nega el progrés. La IA està accelerant processos en programació, recerca i molts altres camps, així que el que tinc ganes de veure és un futur en què la sobreadopció d’aquesta tecnologia es calmi, deixem de posar IA en llocs que no la necessiten, com les aplicacions del mòbil o YouTube, i es quedi on sí que pot ajudar la gent creativa a treballar millor.

El que més em preocupa de tot plegat és la comoditat i la immediatesa que aporta la IA. Es veu clarament que internet prefereix una resposta superficial i ràpida abans que la fricció d’investigar i aprendre de debò, i crec que això només pot portar coses negatives.

Els teus imprescindibles retro: el més emocionant, el que et va fer més por, el que et va enganxar més i el més frustrant.

Per a aquestes preguntes caldria definir què considerem retro, perquè si dic un joc de Wii, alguns lectors s’escandalitzaran. Però la Wii va sortir el 2006, fa ja 20 anys, així que per a molts ja es consideraria retro. Tot i així, crec que les meves respostes serien aquestes:

• El més emocionant: The Legend of Zelda: Majora’s Mask.
• El que em va fer més por: Turok 2 (encara tinc un trauma amb aquest joc, i ni tan sols és de por).
• El que em va enganxar més: Tetris.
• El més frustrant: Crash Bandicoot 3: Warped.

Com veus el moment de la cultura retro a Espanya? Som davant d’un auge de debò o és només hype? Quin lloc o quina gent ens recomanaries conèixer? I què creus que li falta?

La veritat és que no estic gaire ficat en la part més social del retro. Conec RetroBarcelona i soc amic dels organitzadors, conec uns quants youtubers del retro i quedo per dinar amb ells quan vaig a esdeveniments a prop seu. En general hi tinc cert contacte, però la meva manera de relacionar-me amb l’afició és més personal i íntima.

Col·lecciono i compro jocs retro per jugar-hi en el meu temps lliure, de vegades per crear contingut i d’altres simplement per passió, però no acostumo a compartir aquest dia a dia amb ningú. No hi ha cap raó concreta; simplement és com gaudeixo jo dels videojocs.

Tot i així, si teniu l’oportunitat de visitar una RetroBarcelona, sempre és bona idea. L’OXO Museo del Videojuego de Màlaga em sembla una visita obligada, i us puc recomanar canals com La Poción Roja o TuberViejuner com a porta d’entrada al món del retro.

I sobre què li falta, li puc donar la volta i respondre què li sobra: crec que el món del retro ha de deixar enrere el gatekeeping.

Podria parlar-ne durant hores, i és clar que no passa a tot arreu, però al voltant del retro hi ha més d’un purista que considera que, si no vas jugar al Sonic a la Mega Drive original, no pots ser fan del retro, i molt col·leccionista que fa massa olor de Barón Dandy. M’encantaria que s’acceptés una mica més el proïsme i que fins i tot els nanos que ara tenen 15 anys poguessin gaudir d’aquests jocs clàssics a la seva manera, sense demanar-los coses que no han pogut viure només per mantenir-los a ratlla. Ningú no hi guanya res, amb aquesta actitud de polla vella.

També dissenyes jocs de taula, i Growing Season es va arribar a esgotar. Què hi ha del nen que jugava a la Nintendo 64 en els jocs que crees avui?

Doncs tots els meus jocs es basen en videojocs.

És clar que les mecàniques estan adaptades al mitjà, però Growing Season es basa en Harvest Moon o Stardew Valley, Riverwood Town ve de Dorfromantik i jocs de trencaclosques semblants, i en tots els jocs que faig hi ha tot el que he après al llarg dels anys de disseny i desenvolupament de videojocs.

M’agradaria poder-te dir dissenys o mecàniques de jocs retro concrets que hagin servit de base per als meus jocs, però seria mentida. Al capdavall, els meus coneixements de videojocs en general, tant retro com moderns, són el catalitzador d’aquests jocs de taula. No puc assenyalar gaires jocs específics, però sí que aquesta base que m’he anat construint jugant a tot és el que ha donat peu als meus dissenys.

Dissenyar t’ha canviat la manera de mirar els clàssics? Amb ulls de dissenyador, quin joc de la teva infància et sembla una petita obra mestra?

I tant. Amb els anys comences a veure patrons en tot el que jugues, sobretot en els jocs moderns, que estan més refinats i apliquen el disseny pràcticament de manual.

Amb els jocs retro és diferent, perquè aquestes normes de disseny encara no estaven assentades, i és divertit veure les asprors pròpies d’una indústria que encara havia d’aprendre i refinar molt.

Tot i així, hi ha obres mestres atemporals, i crec que la més rellevant de totes, i la que més m’ha influït, és The Legend of Zelda: Ocarina of Time, que tindrà un remake aviat. Jugar-hi ara és complicat, els controls són tosos i algunes coses són una mica estranyes, però el que va generar aquell joc no s’ha vist en cap altre en la història dels videojocs. Hi ha hagut molts títols que han aportat coses a la indústria, però crec que cap com Ocarina.